Quan una família opta per la cremació, és normal que sorgeixin preguntes sobre la quantitat de cendres que s'obté.

No es tracta de curiositat, sinó de voler fer-ho amb cura: triar una urna adequada, repartir les cendres entre les persones més pròximes o decidir el millor lloc on dipositar-les.

Encara que cada cas és distint, existeixen dades orientatives i factors concrets que permeten entendre quanta cendra surt d'un cos humà i per què no sempre és la mateixa quantitat.

Després de la cremació d’un ser estimat, a vegades sorgeix la necessitat d’obrir l’urna de cendres. Això pot deure’s a diferents motius: escampar les seves cendres en un lloc amb valor simbòlic, traslladar-les a una altra urna més adequada o repartir-les entre diversos familiars.

La cremació és una pràctica cada vegada més comuna a Espanya i en altres països, triada per famílies que busquen un comiat íntim, pràctica i respectuosa amb el medi ambient. No obstant això, a moltes persones els sorgeix un dubte comprensible després d'haver dut a terme aquesta pràctica: com saber si les cendres són del meu familiar i no d'una altra persona.

Per a moltes famílies, escampar cendres a la mar és molt més que un simple acte: és un moment de profund significat, un gest que uneix el record d’un ser estimat amb la immensitat i la calma de l’oceà.

Però no es tracta d’un acte que pugui fer-se sense més. A Espanya està regulat i requereix seguir uns passos per a complir la llei i protegir l’entorn marí. Conèixer aquestes normes és fonamental perquè la cerimònia sigui especial i legal.

Quan una persona és incinerada, és habitual que entre els familiars sorgeixi una pregunta delicada: a qui pertanyen les cendres del difunt? Tot i que pugui semblar una qüestió senzilla, la realitat és que la legislació no sempre ho regula de forma directa i poden sorgir conflictes si no hi ha una voluntat expressa.

Recollir les cendres després de la cremació d’un ser estimat és un moment delicat, carregat de significat. És un acte íntim i simbòlic, però que també genera molts dubtes: com es recullen les cendres?

L’exhumació i el trasllat de restes és un procediment sensible i altament regulat a Espanya. Encara que no és una situació habitual, a vegades és necessari exhumar un ser estimat, sigui per motius legals, familiars o administratius. En aquest article t’expliquem en quins casos es pot fer, qui pot sol·licitar-ho, quins documents són necessaris i com es duu a terme aquest procés.

Al nostre país, els funerals acostumen a estar marcats per la solemnitat i el recolliment, sent aspectes predominants el dol i la tristesa. Tot i això, hi ha cultures en què la mort s’aborda des d’una perspectiva molt diferent, vista com una oportunitat per celebrar la vida.

La cremació és una opció cada cop més habitual quan ens deixa un ésser estimat, però no totes les famílies saben com funciona exactament aquest procés ni quins són els requisits per a la cremació. A Stelae t’ajudem a comprendre-ho amb aquesta guia senzilla.

Quins són els requisits per a la cremació?

Quan es tria la cremació, les famílies han de complir una sèrie de passos previs per poder dur a terme el procés.

Quan falta una persona estimada, la família pot triar entre diferents tipus de sepultura. Avui, a Stelae et parlem de quines opcions hi ha i quines diferències clau tenen.

Què és una sepultura i quins tipus hi ha?

Comencem responent a la qüestió més bàsica sobre la sepultura: què és? Es tracta de l’espai o el lloc on s’enterra una persona difunta.

Les sepultures són comunes a gairebé totes les cultures, però poden variar segons les creences i els ritus religiosos, entre altres factors.